Poques vegades t’enganxes a un documental on line durant una hora. Diuen que els internautes no consumim un vídeo de més d’un o potser dos minuts, que un spot a les xarxes socials de quatre minuts és diner llançat, i que si a sobre costa carregar-se o l’anunci del principi se’t menja trenta i tants segons… un desastre. Però a vegades, oh miracle, allà estàs fins al final. A mi em va passar amb Running. La gran obsessión, documental d’Adriano Morán que es pot veure al canal Mega i a la web d’El Confidencial.

Reconec que el tema em crida d’entrada perquè apreto els cordons de les vambes alguns dies a la setmana. I corro. En hores intempestives, sola o en grup, asfalt o muntanya, curses populars i més atrevides, amb o sense dieta organitzada, amb i amb prova d’esforç, penjant un Instagram i donant-li als likes, registrant-me i planificant online… D’això va el documental, del running popular. Però si només fos d’això!

@Magda_fs Adriano Morán: “La moda del ‘running’ té molt a veure amb la falta d’autoestima” ‪http://arabalears.cat/_6497358a?s=t  via ‪@ARAsocietat ‪#running ‪#docu

Les intencions i la història de cada corredor són infinites. Personals, en definitiva. Però alguna cosa ha ajudat a que aquest anglicisme de dues ‘n’ sigui el més trending dins i fora la xarxa. Gairebé més fora: se’n parla a les reunions amb amics i a les empreses, es viu els caps de setmana familiars i es plasma a les capçaleres dels currículums. Una moda que s’ha multiplicat cap a l’infinit… des del carrer però també des de? La comunicació. En paper i en digital. Adriano Morán dóna xifres: un 39% dels plans d’entrenament es dissenyen des d’Internet, un 20% des de diferents apps i un 15% des de revistes especialitzades. Les úniques revistes a paper que han augmentat vendes són les de running: posa aquesta paraula a la capçalera, i a vendre. No parlem de la proliferació de blogs…

Una vegada més, atenció al contingut. Metges i nutricionistes alerten que masses corredors populars prefereixen les taules i els consells d’una revista o un blog a visitar el metge o seguir l’experiència d’un entrenador. Es prefereix remenar per pantalla i quan has acabat la cursa, sobretot, compartir-la a les xarxes. Les xarxes és el punt d’exhibicionisme perfecte que li faltava a l’atletisme (he dit atletisme?) perquè la gent s’engresqui i les endorfines s’acabin de disparar. Entre elles, la xarxa social preferida és Facebook. Allà, en cada post, els corredors populars es posen al paper com si fossin professionals. I els organitzadors de curses ho saben; per això dins les inscripcions d’una cursa ja és normal que s’inclogui la foto d’arribada de tots els corredors i el moment en vídeo passant per un km 21, 30 o 41 de la Marató. Aquest és dels vídeos més preuats que et poden regalar. Pot ser que no duri ni cinc segons, que surtis borrós o amagat al darrera de deu corredors… però és igual. La importància de la imatge personal a les xarxes és sabuda, reconeguda, i si és filmada en vambes, es dispara.

També et pot interessar: