Perfect day, The wind o Like a rolling stone. Només volia empènyer la porta i sortir al carrer si els poetes li regalaven la melancolia d’èpoques no viscudes. Només calia connectar-se i reproduir la llista amb els conflictes d’un dia perfecte, els errors de l’ànima i la solitud d’una vida sense rumb. Només desitjava escoltar i caminar. Som-hi, es repetia.

 

Quan la llum, l’aire i el rumor de la ciutat li regalaven el bon dia, sempre a primera hora del matí, avançava en calma pel carrer i pensava en la fortuna d’aquell moment. Calia aprofitar perquè només durava minuts: dues avingudes, un parc, tres carrers estrets i una cantonada bruta abans d’arribar a l’estudi. Mans a la butxaca, claus i cap a dins. S’acabava i començava el pitjor del millor. Cada dia li costava més entrar en aquell refugi de creativitat que s’havia convertit en una llista de dificultats. Allà dins la vida era dura. I el pitjor del millor començava amb el primer ‘ei hola, bon dia’. A vegades es feia el silenci i ni es miraven. Sovint sentia alguna cosa com ‘alegra el careto cony’. I en els millors del casos es dedicaven un somriure i ‘un cafè abans d’engegar?’. Tret de sortida a la monotonia.

 

Aquell dimecres s’havia dir que ha n’hi havia prou. Volia el centre de gravetat.

 

– Busco folk melancòlic.
– Com?
– Música trista.
– Trista?
– Recomana’m.
– Ja no es fa música així.

 

Ok, just a Perfect day.

També et pot interessar: